Parliamo di UNI 3 n° 3

Per quest’anno questa è l’ultima puntata sulle Poesie di San Valentino.
Sempre nel mio piemontese maccheronico (maccheronico perchè non lo so scrivere correttamente, benchè io sia piemontese), vi propongo quella che ha vinto il 1° premio quest’anno.

Rinnovo invito e ringraziamenti a chiunque voglia correggere gli errori (tanti, penso) presenti in questo e nell’altro testo.

 L’ultima vòlta

Costa a l’è l’ultima vòlta che scrivo d’amor,
e l’hai na pe-na n’tel còr, an brut dolor
perché a l’e mòrt,… a l’e mòrt al mè prim amor.


Stasio bin ansema, a jera la nòstra istà.
T’jere pie-na ‘d vita, alegra e soridenta
Come jero gio-vo, poch pì che masnà,..50 ani fa!


Poi quandi  l’hai dite che  t’voria bin, t’las rispondome
qoasi pioranda” nò! perdon-me! sun pà ancora pronta “.
A lè cascame al mond a còl, al sol a lè distisase.


E son scapà via e, per quatr ‘ani e l’hai pa pì cercate.
Ma al to pensè an resta  come an ciò n’tla testa,
che scavanda, fi-na al còr ariva, a fa mal, ma lì a resta.


Pòi an bel dì e l’hai ‘ncontrate, tlas soridume
e, ant ij tòi  òji e l’hai lesù che finalment t’jere pronta.
A l’è torna ‘nviscase al sol, la vita a l’è tornà bela.
Jero d’invern, ma me smiava tornà la primavera.


Le passà an bel  po’ ‘temp, pòi…pòi…còt veule,
le circostanse dla vita, la lontananza, la tua malatia,
al travaj, l’aotra toti-na, a la fin l’han fame dì
“’n dispias, son pa pì pront mi! Mnan vado via”.


L’hai pòi viste mach pì na vòlta, lo ricordo come se fuisa ancòji
‘n po’ vergognos, savia nen se fermete, se parlete,
ma it l’has salotame ti per prima, e it l’has soridome,
an soris an po’ tirà, soridia la toa boca, ma nen i tòi òji.


Son passà quarant’ ani, la vita a lè continoà,
ad ti l’hai pa pì savù niente, ma, e mia madama an perdo-nerà,
an fond an fond del còr, n’tin’angolin, l’era restame an cit ciodin,
che ogni tant as bogiava e an fasia pensè” chisà andova ca l’è,
  chissà, se  a l’è contenta, se a l’è pasiase, chissà come ca stà”.


Pòi, st’istà son tornà al tò bel pais, an riva al mar,
an mè amis, amis d’anlora, parlanda del pi e del meno…
an dis che ti ‘t’jere  pi nen, che ‘ t’jere  mancà.


Per an mument col cit ciodin n’ tel còr le diventà n’cotlas rovent
che a lo brusa, a lo dilania e che a fa mal, an mal d’infern.
‘T’ jere emigrà, an dis, ma nt’lultima ora a tzes vorsua tornè a tò pais,
a riposè per sempre an col cimiteri ca se specia ‘n sel mar.


Son andàit a cerchete, per vedte l’ultima vòlta, e l’hai trovate,
la toa fòtò an guarda d’ansima la tomba lucida ad marmo.
Le passaje tant temp, ma ti tzes nen cambià, tzes sempre cola,
at guardo,  t’in soride, an soris tirà, come col ad l’ultima vòlta.


Me smia che ‘t vòle dime cheicòs, fòrse che  t’las perdoname,
ma  a l’è l’umid che an cala giù da j’òji che an mlo fa cherde.
Ciao me pasà e pòver prim amor, ancora na vòlta t’ laso
te scrivo, ma costa a l’è, purtròp, per l’ultima vòlta.

Scrivi un commento